Les diverses tradicions i tècniques yóguicas poden classificar-se en quatre grans vies o tipologies d’acord amb la síntesi de l’ioga tradicional que realitza Vivekananda al segle XlX.
L’essència de totes aquestes sendes, i allò que tenen en comú, és que la seva pràctica implica la renúncia a l’propi ego: aquest personatge que hem construït per diferenciar-nos de la resta d’éssers, satisfer necessitats creades i experimentar els plaers de el món. El buit que deixa l’ego a l’desaparèixer treu a la llum el veritable Ésser, o Si mateix, de què flueixen sense cap esforç la pau i la felicitat anhelades. Per això totes aquestes sendes són vàlides, sempre que s’utilitzin amb saviesa. Cada persona traurà el millor profit si tria el camí (o sendes combinades) més afí al seu temperament. A més, la vida espiritual d’una persona pot passar per diverses etapes que també condicionen la seva forma de pràctica, en funció de les inclinacions i necessitats de moment.
Aquestes vies o tipologies són formes en que un pot dedicar la seva vida a l’ioga. No hem de confondre aquestes vies o formes de vida amb els estils de ioga moderns. En les últimes dècades, sobretot a occident, han sorgit molts “estils de ioga” diferents (power ioga, ashtanga ioga, yin ioga, Jivamukti ioga, vinyasa ioga, etc …). Aquests estils, majoritàriament tenen una predominança de la part física de asanes, per tant, estarien integrats en el Raja Yoga, la segona de les vies que presentem a continuació:
1. El karma-ioga, o «ioga de l’acció», considera que no cal ni recomanable renunciar a el món, sinó que la qüestió radica en l’actitud des de la qual actuem: cal complir amb el propi deure o naturalesa (dharma ) però sense afecció, de manera desinteressada, és a dir, renunciant als fruits de les nostres accions i dedicant-los a Déu i a bé de tots els éssers.
2. L’rāja-ioga, o «ioga real», consisteix en el control estricte de la ment i els sentits, a través d’austeritats i exercicis de concentració i meditació, per tal d’assolir un estat de silenci mental absolut i permanent ( samādhi). Vivekananda identifica aquest ioga amb el mètode exposat en els Ioga Sutra (s. Ii d.C.), si bé Patañjali no empra aquest terme en el seu tractat.
3. El jñāna-ioga, o «ioga de el coneixement», proposa l’estudi dels textos tradicionals, l’escolta atenta dels ensenyaments de l’propi mestre, la reflexió, la meditació i la contemplació de la unitat subjacent a tot, amb el fi d’aconseguir la unió contemplativa de l’ànima o Si mateix (ātman) amb la Realitat transcendental (brahman).
4. El bhakti-ioga, o «ioga de la devoció», planteja que l’amor a Déu -que s’expressa en forma de cants, balls, pregàries, adoració ritual o simplement com un lliurament interior sincerament és el mitjà més poderós i directe que té l’ànima per assolir la unió amb Déu.
